CoRReu BoLeTaiRe [Ç]

Hui ens plourà, com sempre que rente el cotxe. Abans la pluja em netejava l’esperit, ara no en veig pas la necessitat.

L’ordre natural del cosmos s’ha recuperat, s’ha reiniciat. Els elements han tornat al seu lloc, les òrbites continuen el seu curs regular i dintre de tot açò que pot semblar monotonia no sent més que felicitat.

La que m’has donat, la que m’ofereixes cada dia i cada nit que passe amb tu
perquè malgrat totes les distàncies cada nit i cada dia els passe amb tu.

És una utopia necessària pensar que tot va bé. I és bo aprofitar aquests moments per gaudir-los com el cigarret que ara es fuma el vent.

La vida ens arrossega com aquest vent infernal que duu les abelles per on vol i les fa perdre el control, sacsa les seues ratlles grogues i negres per dibuixar estels en l’infinit de surrealisme i decadència, d’instant bons i de dolents.

La vida, malgrat tot, és una utopia. Viure-la amb tu, una serenitat.[@more@]

Tweet

Son, estic mort de son /
els ulls duc de dol /
he dormit dues hores /
i a més molt a soles. /

Caic, se’m tanquen els ulls /
viure així és tan dur /
que m’agafen ganes /
de plegar les ales. /

El llit m’espera desfet /
però em fa el mateix. /
Tu no hi jauràs /
i serà un cau gelat. /

Vull hivernar, dormir, /
jaure i descansar. /
Recuperar l’alé vital /
però tot a tu abraçat. /[@more@]

Tweet

Semidéus al món dels morts. A l’univers normal, que transcorre en paral·lel al convencional (thanks, Mr. Vericat). Criatures aquàtiques que no respiren per les butxaques, ho fan pel cap. Incompresos que no necessiten però, de comprensió. Incomformistes. Incòmodes. Inútils per a una societat, per a un país, que sols pensa en el progrés -d’uns quants-, que ignora -i ho vol- la resta de gent. D’un conglomerat de gent que no pensa en el país, que no pensa en el futur, que busca la satisfacció immediata per posar remei a tots els seus mals. Insaciables.

Intocables, també els hi ha. Els hi direm "normals" tot i que, la seua actitud, és més bé "convencional". Canvien uns missatges per uns altres però els escriuen amb la mateixa mala lletra. Aspiren -de tot, pols, cocaïna- a un nou pensament únic. Un que relleve l’actual. Uniforme. Homologat. Monolític: el seu.

Ni mil cabasssos de terra ni tres-centes hectàrees cremades soterraran però el subconscient. Ni l’inconscient. Ni els somnis. Ho fan cada nit. "Convencionals" i primeres figures d’allò "normal". Ells somnien al llit, al sofà de casa amb els programes de migdia, digestius potents que et fan ganes de fer de ventre… damunt de l’aparell. Somnien i no ho poden evitar. Són lliures també com nosaltres, que somniem desperts. Per molt que s’esforcen, nosaltres, ells, normals, convencionals, amfibis i gent real, tots som iguals. I valem el mateix. Com el nostre pensament.

Mai sabrem que són més falsos: els ídols o els profetes. Si però, què és més sincer: tots i cadascun dels nostres pensaments. Els que tenim i els dels altres. Paraula, diàleg. Tolerància i respecte. És sols una recepta. La resta, productes precuinats.

Creeu! És l’única possibilitat que teniu de semblar-vos a Déu. Això, i no creure-s’ho.

[@more@]

Tweet

brossa que mata. sinònim d’antivida. cadàver despert. mort, de fet. no me’n faré més. o sí. no ho sé. ja no controle. sé què em senta mal, sé què puc evitar però també, què passarà. ni ho evite ni aconseguisc res. o sí. un clot. cada cop més fons. cada paletada és més dura, sempre sembla ser l’última, mai no ho és, el difunt es resisteix. però hui ho deixaré. o més em val. "més et val" deu pensar. tampoc li importa massa en tant que no l’afecte. si ho fa, tant s’hi val si era necessari com si no, si tenia atenuant o no. poques explicacions són prous. sempre igual. sempre el mal. sempre sóc el mal. què mal.

però això també passarà aviat. l’esquena està ja socarrada i la panxa està a punt de coure’s. aleshores em trauran de la fregidora o eixiré -que no ho sé- i seré jo qui manege la paella. sospiraré, miraré al cel i diré: "gràcies". la Lluna plena és total. la felicitat també i com el satèl·lit, a,aga una cara. la negra, la fosca, la que no se’m veu. estaré en Lluna nova? no m’estranyaria gens. menguar no ho puc més. i de crèixer no em sent capaç. em mantindre estable, malalt.

la condemna. la cadena. la puta dependència. l’ois, el fàstic, les ganes de perbocar. la manca de gana, de fam, de ganes de menjar. l’únic aliat és el temps que, per cert, passa més lentament que mai. saps que és qüestió de segons: tic tac tic tac tic tac tic tac tic tac tic tac tic tac tic tac tic tac tic… es fan infinits.

[@more@]

Tweet